- La Nació catalana té un passat de sobirania, un territori, una llengua i una cultura diferenciades de les nacions veïnes, Espanya i França. Està, sobretot, constituïda per un poble que comparteix un mateix sentiment nacional.
- El territori nacional català està esquarterat, sota diferents règims administratius imposats pels estats de les esmentades nacions, que el van ocupar i dividir.
- La llengua catalana, el signe d’identitat nacional més evident per al nostre Poble, ha rebut —i rep encara— fortes agressions de tot ordre a tots els territoris de la Nació.
- La cultura catalana, en les expressions més difoses i populars —com la presència als mitjans audiovisuals, l’esport de competició internacional, l’assistència a fòrums internacionals, etc.— és suplantada per les cultures dels estats. O és presentada com formant part de la cultura espanyola, com una subcultura d’aquella.
- A les nacions sobiranes, l’estat impulsa i enalteix, amb tota naturalitat, els signes d’identitat cultural i de pertinença nacional. La Nació catalana n’està privada per manca d’un Estat propi.
- Els estats de la Unió Europea i els recentment reconeguts a Europa, no mostren intencions de desaparèixer, ni de renunciar a llurs propis signes d’identitat nacional; simplement coordinen llurs sobiranies nacionals i llurs interessos d’estat.
- Juristes internacionals consideren que el principi de les Nacions Unides “d’igualtat de drets dels pobles i de llur dret a l’autodeterminació”, per poder decidir sobre la independència, és aplicable a tots els pobles sense cap excepció. Els membres de la Nació catalana podem organitzar la pròpia autodeterminació.